Estic colapsat.

Dilluns 1 d'octubre. Surto de casa com sempre a dos quarts de vuit cap a la feina. Totes les universitats han començat les classes ja. La meridiana (un carrer de Barcelona per qui no sigui d'aquí) colapsada fins als topes. Accidents per les autopistes, furgonetes espatllades... Avorrit conduint massa a poc a poc començo a pensar en com ha estat aquest cap de setmana; han sigut uns dies crítics i he hagut de trobar solucions, eficients però no òptimes. Un altre embut en el meu cap, masses emocions i fets per tan poca sortida lògica.

Vaig deixar la universitat aquest juny dient: s'ha acabat l'estrès i el patir, però sembla que em persegueixi i he tornat a ell. Treball de jornada completa per poder pagar un pis que m'han de donar, un projecte per poder dir que sóc enginyer, demà dimarts començo l'anglès, m'he promès que aniré més dies al gimnàs i per si no és poc, no tinc aquella llibertat per pensar en la programació com la que tenia aquest últim quadrimestre. Ara en el meu cap ja no només hi ha la programació dels projectes que porto a terme, ara comparteixen residència d'altres que a poc a poc van ocupant més espai i no em deixen treballar com abans. Em colapso com les autopistes en aquesta tornada a les rutines; només espero que no tingui accidents ni que m'espatlli com les furgonetes velles.